De la dificultad de hablar y escribir

Cada vez cuesta más hablar y escribir. Al menos a mí. "Die abstrakten Worte zerfielen mir im Munde wie Modrige Pilze" decía hoffmanshal. Ciertamente; la escritura, el habla, la lengua, nada es capaz de alcanzar la realidad, la imagen del mundo, ni en su forma ni en su contenido ni en su estructura. Siempre se escapa, como por un colador como creo recordar que decía Cortázar.
En mi caso eso se debe a la interconexión, a la lógica luciferina que tiene todo lo que me envuelve de estar unido y vinculado de manera indisociablemente cosido por un hilo caótico pero necesario. Terriblemente necesario.
Ante ese mundo único y estrechamente unido es imposible intentar nada que suponga un proceso de disección, de análisis parcial, de estudio molecular o atómico. Es imposible. Cualquier intento de exponer un hecho cualquiera por insignificante, nimio, independiente que parezca pone en acción una cadena ineluctable e infinita de relaciones, de asociaciones, de elementos ajenos a los ojos del ingenuo, pero visibles y paralizantes a los del consciente; los del despierto.
El simple hecho de escribir una carta de presentación se convierte en una tarea infinita como la de Sísifo. Los estudios, los trabajos, las prácticas, todo necesita de una referencia mutua, no se puede separar, todo está cosido por mis días. Sin embargo el pensamiento fosilizante desea una ordenación, un antes y un después, sin referencias cruzadas, sin vueltas atrás, sin aclaraciones ni explicaciones.
Toda molécula refleja el resto del mundo. Sin embargo el pensamiento único está tapando la luz.
Ya no se trata sólo del sinsentido, de esperar a Godot o de Molloy o del Innombrable. Es eso, y luego un paso más: Que detrás de la nada, del vacío, de la oscuridad, del sinsentido, hay algo, un cristal invisible e inmaterial y duro y puro que lo mantiene todo dentro de su esfera, y que lo mantiene en la interrelación del Chaosmos (Chaos+Chosmos). Un conjunto infinito pero cerrado.

El cosquilleo de la vida que no se cansa de repetir Magris en su obra es ineluctable e inabarcable. No por ello es o hay caos, es el orden de la interconexión, de la monadología, de la telaraña.

Y con todo y con esto, sigo escribiendo y hablando... tal y como pese a todo y tods seguimos viviendo. No?

Preguntes mal plantejades

Molt sovint es diu que les respostes depenen de les preguntes. I hi ha un bon grapat de preguntes mal plantejades. I dintre d'aquest nombrós grup n'hi ha una, de ben estranya i relativament comuna. És una pregunta que normalment no gosem fer, ni tan sols a nosaltres mateixos, però de tant en tant, a les hores més amagades, en els moments més sincers ens la fem.
La pregunta diu "què faries si et només tinguessis alguns dies de vida?".
Malament, anem malament si ens fem aquesta pregunta. I la culpa no és ben bé nostra, malgrat que nosaltres participem del món que la ha proposada; la culpa és bàsicament del món amb unes estructures vitals que han imposat una gramàtica errònia a aquesta pregunta. Aquestes món és el de la por i els projectes sense acomplir, el de la vida somorta i posposada. Aquest món és el de la vida no viscuda.

Què vol dir aquesta pregunta? Simlement vol dir "què és tot allò que no estàs fent ara, que estàs posposant, què és allò que no estàs vivint ara i que en el moment de saber que no et queda massa temps voldries haver fet, voldries haver assolit, voldries haver viscut i acomplert".

Aquesta pregunta hauria de dir així: "si et quedessin alguns dies de vida, et quedaria res per fer?". Ara anem millor, ara tenim una altra estructura vital, ara habitem un altre món. Ara simplement vivim la vida i no la deixem per demà. Ara tenim projectes que duem a terme, ara sentim el món en nosaltres i malgrat que sabem que se'ns acosta l'hora, que el rellotge no deixa de marcar les hores restants, no ens fa por; perquè ara, amb aquesta nova gramàtica vital, amb aquesta nova estructura vital, en el moment definitiu no plorariem per la vida que deixem perquè no l'hem viscuda mai, sinó que estariem alegres per la vida que hem omplert, pels segons que hem viscut a les nostres venes. Malgrat el dolor del final, estariem feliços per haver fet el que haviem de fer, per saber que malgrat que no som infinits i no ho podem tot, no deixem la vida en morir, sinó que la hem gaudit en viure-la i fer-la nostre en cada projecte.

És important fer les preguntes adequades. Ara és un bon moment per començar, perquè d'elles depèn la nostra vida.

Jordi

Correu enviat als matins de TV3

Benvolgut equip dels matins de tv3

sóc llicenciat en filosofia i actualment alumne de teoria de la literatura a la UB, i ahir vaig ser a la manifestació, i m'agradaria fer alguns aclariments i respondre a algunes afirmacions del sr. Carbonell.

Primer de tot crec que preguntar si la universitat ha de millorar en qualitat és preguntar només per una part del problema. És el conjunt de l'educació el que ha de millorar. Ara que he tornat d'una estada de tres anys a Alemanya i he reprès les classes m'he adonat de la manca de capacitat abstractiva i de imaginació dels alumnes més joves. Els alumnes que acaben d'entrar a la universitat han rebut en les fases prèvies tots els coneixements mastegats, formulats, païts ja, ells no han de pensar-los ni treballar-los, tot ho reben amb power points, pantalles, videos, ordinadors i un llarg etcètera de noves tecnologies, que segons com siguin usades poden millorar el rendiment de l'alumnat, però dubot molt que calgui fer de la classe un espai pseudolúdic on l'important sigui que els nois s'ho passin bé. Els nois han d'aprendre passant-s'ho bé, però no passar-s'ho bé i si pot ser que aprenguin alguna cosa.
Aquest tipus d'ensenyament està fent noves generacions sense capacitat analìtica ni abstractiva, noves generacions que no podran ser capaços de ser crítics amb el poder. Volem nves generacions així? El poder de ben segur.
Així doncs la universitat no pot tenir un nivell d'exigència ni els alumnes que li arriben no assoleixen uns mínims, un stàndard de capacitats intel·lectuals. Hem de començar pels fonaments, no per la teulada.
Però tornem a la universitat. El sr. Carbonell parlava de dedicació plena om a condició d'excel·lència de l'ensenyament i dels alumnes universitaris. Dedicació plena amb més classes, amb més seminaris només significa això, més classes i seminaris, no necessàriament excel·lència. Per assolir l'excel·lència no cal tenir grups de matí i tarda i a l'alumnat lligat a les classes; per a l'excel·lència cal un model ben estructurat que permeti a l'alumne organitzar-se el temps d'esudi, unes bones condicions d'estudi (seients còmodes, si és possible no trencats -com per exemple a l'edifici Josep Carner de la plaça Universitat- i uns bons plans d'estudi, no aquest encongiment progressiu de les matèries a donar que fa que els professors hagin d'anar cuita corrents per poder fer el temari). Jo aquest semestre tinc quatre assignatures (totes pel matí) i em passo vuit hores a la facultat. Sé que a les facultats de biologia, farmàcia etc. hi ha classes teòriques pel matí i pràctiques per la tarda. Com serà quan Bolonya (la Bolonya que ens volen vendre aquí) impliqui dedicació plena?
Ara que a la UB volien treure els menjadors universitaris potser caldrà que facin dormitoris per a poder assolir aquesta dedicació plena.
La dedicació plena és un fet a molts països del centre i nord d'europa. La raó és senzilla: els alumes no han de treballar per pagar-se els estudis o bé perquè aquests són barats o gratuïts (a Berlín per semestre es paguen de despeses de matrícula al voltant de 150 € per i 200 pels transports públics que són olbligatoris i inclosos a la matrícula) o bé perquè l'estat ofereix beques com cal i ajudes i mil coses. Dedicació plena? d'acord, però amb millores per poder pagar els cada vegada més cars crèdits, i els cada vegada és cars transports públics
Els alumnes no podem ja a aquestes alçades oposar-nos a una directriu europea com és Bolonya, hem de ser realistes; allò al que ens oposem és a la malinterpretació de les bases d'aquest programa per impossibilitar l'educació lliure, de qualitat i pública per una gran part de la societat.
I de fet no només els alumnes som contraris a aquest maquillatge neolliberal de Bologna, molts professors també s'hi oposen i mitjançant els mecanismes universitaris i els manifestos intenten fer pressió contra tot aquest empobriment del nostre sistema educatiu. Com exemple els hi passo el vincle amb un manifest de diversos professors de la UB:

http://jamillan.com/bolonia/index.htm

En resum, Bolonya és un fet però que cal adaptar de manera adequada per mantenir una qualitat docent i universitària (si pot ser millorar-la clar) i perque no esdevingui un mecanisme més d'explotació neoliberal.

Atentament,

Jordi Balada Campo

Manifestació d'estudiants

Benvolguts pocs lectors d'aquest intermitent blog, torno per parlar en primera persona. Avui hi ha hagut manifestació al centre de Barcelona per part dels estudiants de la facultat de filologia (potser n'hi havia d'altres però no n'estic segur) per protestar contra el pla de Bolonya, o més ben dit contra l'aplicació clarament procapitalista i proclassista del que volen que sigui la futura universitat.

Aquest escrit no és de fet per parlar dels motius de la manifestació, sinó de la manipulació que podem patir en qualsevol moment, lloc i situació del nostre dia a dia.

TV3 ha vingut a classe per fer algunes "imatges accesòries" apart de les dels manifestants al carrer. Això, tot s'ha de dir, era mitja hora abans no comencés l'aturada de classes i la concentració a la plaça universitat, amb la qual cosa encara hi havia classe. Davant aquest curiós interés per les classes quan el que de fet era important era el carrer (de fet no tan curiós, volien mostrar com suposadament les classes continuaven amb tota i absoluta normalitat cridava i feia xivarri al carrer com si realment això de Bolonya fos un problema), d'una manera espontània hem decidit no aparèixer a les imatges de televisió i hem sortit de classe. Davant aquesta classe buida, imatge en negatiu de la manifestació que poc a poc s'estava gestant al carrer, el grup de la televisió catalana ha decidit no filmar cap imatge. Maco maco... Si durant la manifestació hi havia alumnes a classe aquests eren interessants imatges a difondre, però una classe buida i sense el tornaveu del professor i dels alumnes havia perdut tot interès, no era manipulable, no es podia deformar la buidor de l'aula tan bé com es podia distorsionar la presència dels atents alumnes.

Aquest truc no els ha sortit, del barret no ha sortit cap conillet, però em ben puc imaginar com hauran explotat els instants de la petita esbatussada entre mossos i el petit grupet radical present a totes les manifestacions. Ben poques imatges hauran sortit de tots nosaltres cridant contra Bolonya i la capitalització del sistema i sistemàtica de les encara vigents institucions públiques. En la magnitud de les imatges solitàries de la baralla els informatius hauran esmolat ben esmolat el seu bisturí analític i ens hauran deixat ben parats.
Per cert, l'esbatussada ha estat perquè la manifestació volia baixar la Rambla, i es agents de l'ordre no ho han permés. Clar, tallar la Gran Via i saturar el trànsit a la Plaça Catalunya entra dins dels paràmetres d'acceptabilitat, però baixar en massa en presència de tants turistes no ho és tant. Què pensaran d'una ciutat que té com a lema "VISCa Barcelona" però en la que hi ha tanta gent descontenta?

Tot això ho dic sense haver vist els informatius, i espero equivocar-me, al cap i a la fi encara sort que no era la COPE...

PD: En Jesús Tusón té toa la raó: "Una imatge no val més que mil paraules".

Jordi Balada

reobrir les ferides mai tancades

Torno al meu bloc després d'un mes de vacances internàutiques, perquè m'ha semblat interessant el debat sobre la proposta de Garzón de obrir una investigació sobre els morts i desapareguts durant la guerra civil. Segons Rajoy això seria "reobrir ferides" i que "no porta a res". Home, que no porta a res, potser porta a descobrir on son enterrats en foses comuns molts dels afusellats torturats i assassinats de la guerra civil, morts mai trobats, morts desapareguts, i que per tant tenen les ferides encara obertes. Investigar aquests crim no seria reobrir ferides (ja que aquestes tant en les víctimes com en els familiars mai s'han tancat) seria bàsicament buscar la veritat en els pous de l'oblit imposat per una transició de pa sucat amb oli.

A aquesta gent els hi preguntaria jo què pensarien si una associació de víctimes de l'holocaust demanés investigar unes desaparicions mai aclarides durant una crema de sinagogues o durant la detenció d'uns homosexuals durant la dictadura nazi. Seria això reobrir ferides? o potser seria en aquest cas diferent perquè en el fons es tractaria d'aclarir crims nazis, crims contra la humanitat?

I ara entrem en el tema "crims contra la humanitat". Ara mateix m'estic llegint un llibre sobre els bombardejos d'Alemanya durant la segona guerra mundial, el llibre es titula Among the Dead Cities, de A.C. Grayling i intenta històricament i filosòfica donar una resposta a la pregunta: van ser els bombardejos d'Alemanya crims contra la humanitat com obviament i sense cap mena de dubte ho van ser els camps de concentració? Que quedi clar que l'autor no parla de revisionisme sino de la constatació del que el departamen de l'estat dels USA li va escriure a l'ambaixador britànic a Washington:

"The term "war crimes" ... includes ... murder, extermination, enslavement, deportation and other inhumane acts commited against any civilians ..." 18 October 1945

ANY civilians. Siguin alemanys, jueus, espanyols, musulmans, kurds... I per tant els afusellats per les tropes franquistes formen part d'aquests "ANY civilians".

Apart, els recordaria a tots aquells que no volen "reobrir" les ferides el que diu Walter Benjamin en el seu anàlisi Sobre el concepte de la història: sempre han estat els poderosos els que han escrit la història, sempre han estat els guanyadors els que han dit com havia estat, i què s'havia d'oblidar, i sempre han estat els pobres escanyats de sempre els que han hagut d'oblidar per poder seguir endavant. Però un no pot estar oblidant per sempre, ja fa temps que va sonar l'hora de recordar, de desenterrar per tancar definitivament les ferides i enfrontar-se cara a cara amb la veritat i la realitat del dolor i la misèria de la guerra civil. i si encara no podem, és que la nostra democràcia encar no és madura. I això senyors, seria molt trist.

I jo em pregunto, perquè tanta por a buscar la veritat d'aquells crims?

If I was a rich man...

Ahora hace poco estuve en Barcelona. Me había invitado un amigo a su boda y estuve allí durante un par de días más bien frenéticos. Nada más llegar ya celebré junto con algunos amigos el cumpleaños de uno de ellos. Y así fue que como suele ocurrir en estas ocasiones propicias para el intercanvio de impresiones, opiniones y recuerdos y el vaivén de ideas, pensamientos y discusiones se llegó a hablar de qué haríamos si fuésemos ricos. No me preguntéis cómo llegamos a tal desquiciamiento conversacional, los caminos de las conversaciones son inexcrutables, lo que sí que es cierto es que se formaron dos grupos. De hecho, no hablábamos de qué haríamos en el caso de estar podridos de dinero, sino que se defendían dos tesis: una decía y aseguraba que en el caso de no ser simples mortales sometidos a "la conformidad vacuna la alegría barata y sucia del trabajo y el sudor de la frente y las vacaciones pagadas" sino ricachones forrados de papelitos de colorines a lo Monopoly difíciles de copiar nos compraríamos casas de tropocientas habitaciones, Ferraris, usaríamos la ropa interior una vez y la tiraríamos... seríamos en suma unos Beckham por decirlo de alguna manera. La otra decía que no, que por mucho dinero que se tuviese no necesariamente nos dedicaríamos a usar una sola vez los calzoncillos o las braguitas, ni a comprarnos casas donde uno necesita un plano para orientarse. En el fondo la idea era que llega un momento que se tiene tanto dinero en que uno se dedica a gastarlo de cualquier manera, como un juego, porque en el fondo es lo único que tienen, el dinero, y eso es lo que hacen esa gentucilla que luego sale en las revistas que todos hojeamos mientras liberamos muestra cabeza de unos cabellos demasiado largos. En el fondo lo que el defensor de la primera tesis hacía al acusar a los adalides de la segunda era hablar de sí mismo, de lo que él mismo haría, y éstos a su vez también hablaban de lo que ellos mismos creen que harían.
De este segundo grupo, en el que yo me encuentro surgieron algunas propuestas interesantes ante la idea de "gasto de cualquier manera porque me sobra el dinero" (que conste que en estas propuestas no se incluyen las obvias donaciones a ONGes y organizaciones caritativas):

- comprar todos los libros de las paradas del mercado de Sant Antoni y poner una librería de viejo para pasarse el día leyendo.
- ir a las radios, ir a la sección de música y soltar billetes hasta que no pusiesen ni Reggaeton ni OT y pusiesen música de verdad.
- construir pisos a mansalva y venderlos a precio de amigo, digamos una media de 50€ con gastos notariales incluidos, así hasta que se hundan las tres cuartas partes de las inmobiliarias.
- poner un café-librería y en una sala hacer exposiciones de artistas noveles, desconocidos, performances, lecturas de obras varias, pases de películas.
- ir a casa de William Bailey (aka AXL Rose) y soltar billetes hast aconvencerle de que no se edite el Chinese Democracy, de edición inmediata dicen fuentes fidedignas desde 1999 más o menos.

Si se os ocurren más ideas de esta índole jocunda y jacarandosa pero en el fondo real como la vida misma (es un decir eso de la vida misma, como si la vida fuese algo que se ve y se toca) no dudéis en añadirlas para el disfrute de los contables lectores de este blog.

Jordi

Mentiras históricas

Como todos sabemos, la historia puede ser interpretada, deformada y usada en beneficio de todo aquél que ostente el poder, o quiera conseguirlo. Hoy voy a mostraros dos curiosidades, digamos lingüísticas, sobre como se puede inocular ideología de la manera más sutil en afirmaciones históricas:
- "Colón descubrió América". Esa es buena. Un poco más y se dice que la inventó. Miremos sinó qué dice la RAE:
Descubrir:
1. tr. Manifestar, hacer patente.
2. tr. Destapar lo que está tapado o cubierto.
3. tr. Hallar lo que estaba ignorado o escondido, principalmente tierras o mares desconocidos.
Inventar:
Hallar o descubrir algo nuevo o no conocido.

Básicamente, según se desprende de la definición de inventar Colón inventó América, porque descubrió algo nuevo y no conocido. Afortunadamente tan exagerados no hemos sido, nos hemos contenido un poco y nos hemos conformado con descubrir.
Sin embargo, aunque esté aceptada la acepción aquí expuesta como parte de la definición de descubrir me parece exagerado llamarle a eso descubrir. Descubrir tiene un significado primigenio más concreto y mucho más misterioso. Des-cubrir (cfr. acepcón 2). A algo que está cubierto se le extrae el velo que lo tapa. Yo limitaría el término descubrir a todo aquel logro basado en la experimentación, análisis y desocultació de elementos escondidos, como puede ser descubrir una nueva medicina, una nueva cura para una enfermedad etc. América siempre estuvo allí, sólo hacía falta coger tres barcos y zarpar rumbo oeste. No había nada que descubrir sólo había un continente al que llegar. Yo propondría la creación de un neologismo para tal caso (quinientos y pico años después, pero más vale tarde que nunca), y revisaría la acepción de descubrir, que me suena a añadido para que cuele lo de Colón, aunque solo sea por mor de la veracidad histórica.

- "La caída del muro de Berlín". Bueno, buen, eso es un poco exagerado. Algunos trozos caerían, pero la mayoría los tiraron a lo bestia y punto. Se hubiese caído, como las ruinas romanas o las pirámides aztecas y egipcias, si de puro viejo, por el paso del tiempo y las inclemencias climatológicas berlinesas (que no son pocas y duran inviero y verano) la fuerza de la gravedad lo hubiese doblegado sin la ayuda de agentes externos. Aunque eso sí, teniendo en cuenta que el muro era de construcción moderna dudo que hubiese resistido tanto como las pirámides. Ya se sabe que hay que reducir gastos, ya están caros los pisos como para hacerlos encima de construcción decente, estable y de calidad, ya no digamos los muros , que te tapan menos de la lluvia que los puentes.

Futbol futbol futbol, més futbol si us plau

Curiós com pot canviar de cop tot un país. De fet no és tan curiós, en el fons és una de les coses més normals, però no puc deixar de sorprendre'm.
Ara resulta que com l'equip nacional espanyol ha guanyat se sent a dojo "estoy orgulloso de ser español". Vol dir això que si els de Löw haguéssin guanyat aquesta persona no se sentiria tan orgullosa del seu país? Vol dir que l'orgull depén de si un equip de futbol guanya o no? Una altra ben bona és "Yo soy español soy español". En aquest càntic es nota una alegria de ser d'aquest gran país que no es pot aguantar i s'ha de fer saber a tothom. M'agradaria saber de què se n'alegra més, si del preu de les hipoteques o de les moderníssimes infraestructures, o potser en el fons l'omple de joia saber que una gent que treballa tan i cobra tan poc com els jugadors de futbol han fet d'Espanya un país gran mentre ell segueix sent mileurista. Fixeu-vos com és d'important el futbol que Rajoy per un moment va deixar de fer crítica constructiva i va dir "hoy como ayer lo más importante es el fútbol".
De totes maneres no us penseu que això només passa a Espanya, no. Penseu que aquí, a Alemanya potser són encara pitjor. Aquí ja durant el mundial del 2006 es va posar de moda guarnir el cotxe amb banderes. I així tenim aquí un paisatge multicolor (jo diria "buntes Republik Deutschland") amb les banderes d'Alemanya, Turquía, Italia, Rússia, França, Àustria, Anglaterra etc... Un paisatge multicolor però que és d'un cretinisme integral. És potser més alemany un que porti una bandera que el que no en porta cap? Si en porto tres sóc encara més alemany que el que en porta una i que com és clar és més alemany i s'estima més al seu país que el que no en porta cap? D'aquesta de les baderetes us heu escapat de moment, però podria ser que com els Tokio Hotel aquests alemanys ho acabin exportant.
Abans es deia que Franco posava molt de futbol per despistar a la gent. Però crec que el futbol fa molt millor servei idiotitzador a les democràcies. Quan la gent es pensa que és lliure s'oblida molt més ràpid dels problemes.
I res millor que una miqueta de futbol per fer teràpia de l'oblit.

Derechos de los animales

Reuters:

"El Congreso de los Diputados aprobó el miércoles en el seno de la Comisión de Medio Ambiente, Agricultura y Pesca una iniciativa que insta al Gobierno a reconocer a los grandes simios derechos de los que hasta ahora sólo gozan los seres humanos, como son el derecho a la vida, a la libertad individual y a no ser torturados.
Se trata de una Proposición no de Ley presentada por el grupo parlamentario de ERC-IU-ICV por la cual España deberá adherirse al proyecto 'Gran Simio' en un plazo máximo de cuatro meses. Cuando forme parte del proyecto, el ejecutivo español tendrá un nuevo plazo, esta vez de un año, para adecuar las leyes españolas a sus principios.
El proyecto 'Gran Simio', que defiende una declaración de la ONU sobre los derechos de estos primates, matiza en su web oficial que no pretende que se les considere humanos, sino homínidos. En esta línea, el diputado socialista Emilio Amuedo destacó que "no se habla de asemejar derechos de grandes simios con humanos", sino de "conservar una especie"."

Varios aspectos me parecen interesantes:
-en primer lugar que los de "Gran Simio" digan que no pretenden considerar humanos a los primates. No no, claro, nadie lo pretende, los humanos son humanos, y los primates son primates, aunque a veces las fronteras parezcan muy difusas.
-Emilio Amuedo dice que no se trata de asemejar derechos de grandes simios con derechos humanos. ¿Y por qué? ¿Por qué no pueden tener los grandes simios exactamente los mismos derechos que los humanos? Según parece se trata de conservar una especie. ¿Significa eso que si no estuviese esa especie en peligro no se les protegería? Porque claro, no vas a comparar un simio con un humano, no hay más que ver como nos comportamos (en las gradas de un estadio de fútbol por poner un ejemplo actual gracias a la eurocopa) para ver que somos claramente superiores y se nos deben más derechos que a unos pobres simios.
- ¿Para cuando se extenderán estos derechos, sobretodo el de no sufrir tortura alguna a otras especies, y ya dentro de las especies, en concreto a los toros, otro ejemplo de nuestra superioridad?

Jordi

Poema per a un caminant

Quan la vida només sigui passat
i només tinguem records en paper color sípia
recorda
que no ets qui creus ser.
Ets l'ombra a la memòria
dels que et vam conèixer.
Ets el record borrós i
llunyà o clar i
fi
dels que vam caminar amb tu.
Ets la petjada oblidada i polsegosa
al camí però present i lluminosa
al nostre record.

I recorda també
que el cel
és el mirall del mar.

(Dedicat a Ernst-Martin Schmidt)

Jordi Balada 10-11-07