Curiós com pot canviar de cop tot un país. De fet no és tan curiós, en el fons és una de les coses més normals, però no puc deixar de sorprendre'm.
Ara resulta que com l'equip nacional espanyol ha guanyat se sent a dojo "estoy orgulloso de ser español". Vol dir això que si els de Löw haguéssin guanyat aquesta persona no se sentiria tan orgullosa del seu país? Vol dir que l'orgull depén de si un equip de futbol guanya o no? Una altra ben bona és "Yo soy español soy español". En aquest càntic es nota una alegria de ser d'aquest gran país que no es pot aguantar i s'ha de fer saber a tothom. M'agradaria saber de què se n'alegra més, si del preu de les hipoteques o de les moderníssimes infraestructures, o potser en el fons l'omple de joia saber que una gent que treballa tan i cobra tan poc com els jugadors de futbol han fet d'Espanya un país gran mentre ell segueix sent mileurista. Fixeu-vos com és d'important el futbol que Rajoy per un moment va deixar de fer crítica constructiva i va dir "hoy como ayer lo más importante es el fútbol".
De totes maneres no us penseu que això només passa a Espanya, no. Penseu que aquí, a Alemanya potser són encara pitjor. Aquí ja durant el mundial del 2006 es va posar de moda guarnir el cotxe amb banderes. I així tenim aquí un paisatge multicolor (jo diria "buntes Republik Deutschland") amb les banderes d'Alemanya, Turquía, Italia, Rússia, França, Àustria, Anglaterra etc... Un paisatge multicolor però que és d'un cretinisme integral. És potser més alemany un que porti una bandera que el que no en porta cap? Si en porto tres sóc encara més alemany que el que en porta una i que com és clar és més alemany i s'estima més al seu país que el que no en porta cap? D'aquesta de les baderetes us heu escapat de moment, però podria ser que com els Tokio Hotel aquests alemanys ho acabin exportant.
Abans es deia que Franco posava molt de futbol per despistar a la gent. Però crec que el futbol fa molt millor servei idiotitzador a les democràcies. Quan la gent es pensa que és lliure s'oblida molt més ràpid dels problemes.
I res millor que una miqueta de futbol per fer teràpia de l'oblit.
Decisions
Fa 5 anys
4 comentaris:
Iep!
És curiós, perquè a mi també m’ha cridat l’atenció aquest “estoy orgulloso de ser español” que últimament s’ha estès tant i tant. La veritat, i sense voler allargar-me massa sobre el tema, considero que allò que hauria de fer sentir o no orgullós a algú de pertànyer a la seva nació/cultura, més aviat hauria de ser quelcom de l’ordre de les constants que aquesta nació/cultura ha mantingut al llarg del temps, i no pas els èxits o fracassos puntuals en una competició efímera. Sóc del convenciment que la salut d’una nació/cultura es troba en el reconeixement i expressió d’aquestes constants, i no pas en l’exaltació puntual de quelcom més aviat banal i impersonal. Naturalment entenc que els espanyols sentin il•lusió i alegria per haver guanyat, jo en sentiria unes de similars si tinguéssim selecció nacional catalana i guanyéssim alguna coseta; però se m’escapa el “estoy orgulloso de ser español” només per haver guanyat una copa. Jo sóc català, i em sentiria més o menys orgullós de ser-ho per igual tant si guanyéssim una copa com si no. I això que m’agrada força el futbol.
Fina ara,
Marc
Sí, la veritat és que a mi se m'escapa el mecanisme psicològic que permet passar de l'alegria totalment lògica resultat d'un triomf esportiu a un orgull patriòtic (que no nacionalista, perquè l'espanyolisme és només patriotisme mentre que els altres són nacionalismes. Si diguésson "me siento orgulloso del equipo" perfecte, van jugar bé, van guanyar a Itàlia (que tot s'ha de dir em sembla més impressionant que guanyar la final amb alemanya, perquè els italians tenen més vides que els gats) però fer del futbol catalitzador del patriotisme em sembla patètic. I ara recordo que algun brètol ha dit que en cap moment s'ha fet política amb les celebracions i les banderes. Perdoni vostè, però onejar una bandera és sempre un missatge polític, fins i tot quan no s¡és plenament conscient del fet politic que s'amaga darrera dels colors. Tota bandera és política.
Quan hi ha una raó política per no deixar que un equip de futbol (o de l'esport que sigui) es consolídi, no em poden dir que l'esport no és política o que com a mínim s'hi barreja sempre la política. A més, és amb la intencionalitat que hi ha darrere de les coses que es fan i es diuen el que converteix una cosa en política o no.
què hi farem
Una mmostra més que el tema d'Espanya a l'Eurocopa és gairebé més polític que esportiu: un diputat de "Ciudadanos", mostrant al Parlament (de Catalunya) una samarreta vermella amb els noms dels jugadors catalans (i un que no ho és, però es veu que ell no ho devia saber).
Totalment d'acord amb tu: mentre a l'estat es va parlant de futbol, la gent sembla oblidar que allà hi ha una de les taxes més altes d'inflació de la UE, i també d'atur!!
Publica un comentari a l'entrada