divendres, 21 de novembre del 2008

Correu enviat als matins de TV3

Benvolgut equip dels matins de tv3

sóc llicenciat en filosofia i actualment alumne de teoria de la literatura a la UB, i ahir vaig ser a la manifestació, i m'agradaria fer alguns aclariments i respondre a algunes afirmacions del sr. Carbonell.

Primer de tot crec que preguntar si la universitat ha de millorar en qualitat és preguntar només per una part del problema. És el conjunt de l'educació el que ha de millorar. Ara que he tornat d'una estada de tres anys a Alemanya i he reprès les classes m'he adonat de la manca de capacitat abstractiva i de imaginació dels alumnes més joves. Els alumnes que acaben d'entrar a la universitat han rebut en les fases prèvies tots els coneixements mastegats, formulats, païts ja, ells no han de pensar-los ni treballar-los, tot ho reben amb power points, pantalles, videos, ordinadors i un llarg etcètera de noves tecnologies, que segons com siguin usades poden millorar el rendiment de l'alumnat, però dubot molt que calgui fer de la classe un espai pseudolúdic on l'important sigui que els nois s'ho passin bé. Els nois han d'aprendre passant-s'ho bé, però no passar-s'ho bé i si pot ser que aprenguin alguna cosa.
Aquest tipus d'ensenyament està fent noves generacions sense capacitat analìtica ni abstractiva, noves generacions que no podran ser capaços de ser crítics amb el poder. Volem nves generacions així? El poder de ben segur.
Així doncs la universitat no pot tenir un nivell d'exigència ni els alumnes que li arriben no assoleixen uns mínims, un stàndard de capacitats intel·lectuals. Hem de començar pels fonaments, no per la teulada.
Però tornem a la universitat. El sr. Carbonell parlava de dedicació plena om a condició d'excel·lència de l'ensenyament i dels alumnes universitaris. Dedicació plena amb més classes, amb més seminaris només significa això, més classes i seminaris, no necessàriament excel·lència. Per assolir l'excel·lència no cal tenir grups de matí i tarda i a l'alumnat lligat a les classes; per a l'excel·lència cal un model ben estructurat que permeti a l'alumne organitzar-se el temps d'esudi, unes bones condicions d'estudi (seients còmodes, si és possible no trencats -com per exemple a l'edifici Josep Carner de la plaça Universitat- i uns bons plans d'estudi, no aquest encongiment progressiu de les matèries a donar que fa que els professors hagin d'anar cuita corrents per poder fer el temari). Jo aquest semestre tinc quatre assignatures (totes pel matí) i em passo vuit hores a la facultat. Sé que a les facultats de biologia, farmàcia etc. hi ha classes teòriques pel matí i pràctiques per la tarda. Com serà quan Bolonya (la Bolonya que ens volen vendre aquí) impliqui dedicació plena?
Ara que a la UB volien treure els menjadors universitaris potser caldrà que facin dormitoris per a poder assolir aquesta dedicació plena.
La dedicació plena és un fet a molts països del centre i nord d'europa. La raó és senzilla: els alumes no han de treballar per pagar-se els estudis o bé perquè aquests són barats o gratuïts (a Berlín per semestre es paguen de despeses de matrícula al voltant de 150 € per i 200 pels transports públics que són olbligatoris i inclosos a la matrícula) o bé perquè l'estat ofereix beques com cal i ajudes i mil coses. Dedicació plena? d'acord, però amb millores per poder pagar els cada vegada més cars crèdits, i els cada vegada és cars transports públics
Els alumnes no podem ja a aquestes alçades oposar-nos a una directriu europea com és Bolonya, hem de ser realistes; allò al que ens oposem és a la malinterpretació de les bases d'aquest programa per impossibilitar l'educació lliure, de qualitat i pública per una gran part de la societat.
I de fet no només els alumnes som contraris a aquest maquillatge neolliberal de Bologna, molts professors també s'hi oposen i mitjançant els mecanismes universitaris i els manifestos intenten fer pressió contra tot aquest empobriment del nostre sistema educatiu. Com exemple els hi passo el vincle amb un manifest de diversos professors de la UB:

http://jamillan.com/bolonia/index.htm

En resum, Bolonya és un fet però que cal adaptar de manera adequada per mantenir una qualitat docent i universitària (si pot ser millorar-la clar) i perque no esdevingui un mecanisme més d'explotació neoliberal.

Atentament,

Jordi Balada Campo

dijous, 20 de novembre del 2008

Manifestació d'estudiants

Benvolguts pocs lectors d'aquest intermitent blog, torno per parlar en primera persona. Avui hi ha hagut manifestació al centre de Barcelona per part dels estudiants de la facultat de filologia (potser n'hi havia d'altres però no n'estic segur) per protestar contra el pla de Bolonya, o més ben dit contra l'aplicació clarament procapitalista i proclassista del que volen que sigui la futura universitat.

Aquest escrit no és de fet per parlar dels motius de la manifestació, sinó de la manipulació que podem patir en qualsevol moment, lloc i situació del nostre dia a dia.

TV3 ha vingut a classe per fer algunes "imatges accesòries" apart de les dels manifestants al carrer. Això, tot s'ha de dir, era mitja hora abans no comencés l'aturada de classes i la concentració a la plaça universitat, amb la qual cosa encara hi havia classe. Davant aquest curiós interés per les classes quan el que de fet era important era el carrer (de fet no tan curiós, volien mostrar com suposadament les classes continuaven amb tota i absoluta normalitat cridava i feia xivarri al carrer com si realment això de Bolonya fos un problema), d'una manera espontània hem decidit no aparèixer a les imatges de televisió i hem sortit de classe. Davant aquesta classe buida, imatge en negatiu de la manifestació que poc a poc s'estava gestant al carrer, el grup de la televisió catalana ha decidit no filmar cap imatge. Maco maco... Si durant la manifestació hi havia alumnes a classe aquests eren interessants imatges a difondre, però una classe buida i sense el tornaveu del professor i dels alumnes havia perdut tot interès, no era manipulable, no es podia deformar la buidor de l'aula tan bé com es podia distorsionar la presència dels atents alumnes.

Aquest truc no els ha sortit, del barret no ha sortit cap conillet, però em ben puc imaginar com hauran explotat els instants de la petita esbatussada entre mossos i el petit grupet radical present a totes les manifestacions. Ben poques imatges hauran sortit de tots nosaltres cridant contra Bolonya i la capitalització del sistema i sistemàtica de les encara vigents institucions públiques. En la magnitud de les imatges solitàries de la baralla els informatius hauran esmolat ben esmolat el seu bisturí analític i ens hauran deixat ben parats.
Per cert, l'esbatussada ha estat perquè la manifestació volia baixar la Rambla, i es agents de l'ordre no ho han permés. Clar, tallar la Gran Via i saturar el trànsit a la Plaça Catalunya entra dins dels paràmetres d'acceptabilitat, però baixar en massa en presència de tants turistes no ho és tant. Què pensaran d'una ciutat que té com a lema "VISCa Barcelona" però en la que hi ha tanta gent descontenta?

Tot això ho dic sense haver vist els informatius, i espero equivocar-me, al cap i a la fi encara sort que no era la COPE...

PD: En Jesús Tusón té toa la raó: "Una imatge no val més que mil paraules".

Jordi Balada

dimecres, 3 de setembre del 2008

reobrir les ferides mai tancades

Torno al meu bloc després d'un mes de vacances internàutiques, perquè m'ha semblat interessant el debat sobre la proposta de Garzón de obrir una investigació sobre els morts i desapareguts durant la guerra civil. Segons Rajoy això seria "reobrir ferides" i que "no porta a res". Home, que no porta a res, potser porta a descobrir on son enterrats en foses comuns molts dels afusellats torturats i assassinats de la guerra civil, morts mai trobats, morts desapareguts, i que per tant tenen les ferides encara obertes. Investigar aquests crim no seria reobrir ferides (ja que aquestes tant en les víctimes com en els familiars mai s'han tancat) seria bàsicament buscar la veritat en els pous de l'oblit imposat per una transició de pa sucat amb oli.

A aquesta gent els hi preguntaria jo què pensarien si una associació de víctimes de l'holocaust demanés investigar unes desaparicions mai aclarides durant una crema de sinagogues o durant la detenció d'uns homosexuals durant la dictadura nazi. Seria això reobrir ferides? o potser seria en aquest cas diferent perquè en el fons es tractaria d'aclarir crims nazis, crims contra la humanitat?

I ara entrem en el tema "crims contra la humanitat". Ara mateix m'estic llegint un llibre sobre els bombardejos d'Alemanya durant la segona guerra mundial, el llibre es titula Among the Dead Cities, de A.C. Grayling i intenta històricament i filosòfica donar una resposta a la pregunta: van ser els bombardejos d'Alemanya crims contra la humanitat com obviament i sense cap mena de dubte ho van ser els camps de concentració? Que quedi clar que l'autor no parla de revisionisme sino de la constatació del que el departamen de l'estat dels USA li va escriure a l'ambaixador britànic a Washington:

"The term "war crimes" ... includes ... murder, extermination, enslavement, deportation and other inhumane acts commited against any civilians ..." 18 October 1945

ANY civilians. Siguin alemanys, jueus, espanyols, musulmans, kurds... I per tant els afusellats per les tropes franquistes formen part d'aquests "ANY civilians".

Apart, els recordaria a tots aquells que no volen "reobrir" les ferides el que diu Walter Benjamin en el seu anàlisi Sobre el concepte de la història: sempre han estat els poderosos els que han escrit la història, sempre han estat els guanyadors els que han dit com havia estat, i què s'havia d'oblidar, i sempre han estat els pobres escanyats de sempre els que han hagut d'oblidar per poder seguir endavant. Però un no pot estar oblidant per sempre, ja fa temps que va sonar l'hora de recordar, de desenterrar per tancar definitivament les ferides i enfrontar-se cara a cara amb la veritat i la realitat del dolor i la misèria de la guerra civil. i si encara no podem, és que la nostra democràcia encar no és madura. I això senyors, seria molt trist.

I jo em pregunto, perquè tanta por a buscar la veritat d'aquells crims?

dijous, 24 de juliol del 2008

If I was a rich man...

Ahora hace poco estuve en Barcelona. Me había invitado un amigo a su boda y estuve allí durante un par de días más bien frenéticos. Nada más llegar ya celebré junto con algunos amigos el cumpleaños de uno de ellos. Y así fue que como suele ocurrir en estas ocasiones propicias para el intercanvio de impresiones, opiniones y recuerdos y el vaivén de ideas, pensamientos y discusiones se llegó a hablar de qué haríamos si fuésemos ricos. No me preguntéis cómo llegamos a tal desquiciamiento conversacional, los caminos de las conversaciones son inexcrutables, lo que sí que es cierto es que se formaron dos grupos. De hecho, no hablábamos de qué haríamos en el caso de estar podridos de dinero, sino que se defendían dos tesis: una decía y aseguraba que en el caso de no ser simples mortales sometidos a "la conformidad vacuna la alegría barata y sucia del trabajo y el sudor de la frente y las vacaciones pagadas" sino ricachones forrados de papelitos de colorines a lo Monopoly difíciles de copiar nos compraríamos casas de tropocientas habitaciones, Ferraris, usaríamos la ropa interior una vez y la tiraríamos... seríamos en suma unos Beckham por decirlo de alguna manera. La otra decía que no, que por mucho dinero que se tuviese no necesariamente nos dedicaríamos a usar una sola vez los calzoncillos o las braguitas, ni a comprarnos casas donde uno necesita un plano para orientarse. En el fondo la idea era que llega un momento que se tiene tanto dinero en que uno se dedica a gastarlo de cualquier manera, como un juego, porque en el fondo es lo único que tienen, el dinero, y eso es lo que hacen esa gentucilla que luego sale en las revistas que todos hojeamos mientras liberamos muestra cabeza de unos cabellos demasiado largos. En el fondo lo que el defensor de la primera tesis hacía al acusar a los adalides de la segunda era hablar de sí mismo, de lo que él mismo haría, y éstos a su vez también hablaban de lo que ellos mismos creen que harían.
De este segundo grupo, en el que yo me encuentro surgieron algunas propuestas interesantes ante la idea de "gasto de cualquier manera porque me sobra el dinero" (que conste que en estas propuestas no se incluyen las obvias donaciones a ONGes y organizaciones caritativas):

- comprar todos los libros de las paradas del mercado de Sant Antoni y poner una librería de viejo para pasarse el día leyendo.
- ir a las radios, ir a la sección de música y soltar billetes hasta que no pusiesen ni Reggaeton ni OT y pusiesen música de verdad.
- construir pisos a mansalva y venderlos a precio de amigo, digamos una media de 50€ con gastos notariales incluidos, así hasta que se hundan las tres cuartas partes de las inmobiliarias.
- poner un café-librería y en una sala hacer exposiciones de artistas noveles, desconocidos, performances, lecturas de obras varias, pases de películas.
- ir a casa de William Bailey (aka AXL Rose) y soltar billetes hast aconvencerle de que no se edite el Chinese Democracy, de edición inmediata dicen fuentes fidedignas desde 1999 más o menos.

Si se os ocurren más ideas de esta índole jocunda y jacarandosa pero en el fondo real como la vida misma (es un decir eso de la vida misma, como si la vida fuese algo que se ve y se toca) no dudéis en añadirlas para el disfrute de los contables lectores de este blog.

Jordi

dimecres, 9 de juliol del 2008

Mentiras históricas

Como todos sabemos, la historia puede ser interpretada, deformada y usada en beneficio de todo aquél que ostente el poder, o quiera conseguirlo. Hoy voy a mostraros dos curiosidades, digamos lingüísticas, sobre como se puede inocular ideología de la manera más sutil en afirmaciones históricas:
- "Colón descubrió América". Esa es buena. Un poco más y se dice que la inventó. Miremos sinó qué dice la RAE:
Descubrir:
1. tr. Manifestar, hacer patente.
2.
tr. Destapar lo que está tapado o cubierto.
3.
tr. Hallar lo que estaba ignorado o escondido, principalmente tierras o mares desconocidos.
Inventar:
Hallar o descubrir algo nuevo o no conocido.

Básicamente, según se desprende de la definición de inventar Colón inventó América, porque descubrió algo nuevo y no conocido. Afortunadamente tan exagerados no hemos sido, nos hemos contenido un poco y nos hemos conformado con descubrir.
Sin embargo, aunque esté aceptada la acepción aquí expuesta como parte de la definición de descubrir me parece exagerado llamarle a eso descubrir. Descubrir tiene un significado primigenio más concreto y mucho más misterioso. Des-cubrir (cfr. acepcón 2). A algo que está cubierto se le extrae el velo que lo tapa. Yo limitaría el término descubrir a todo aquel logro basado en la experimentación, análisis y desocultació de elementos escondidos, como puede ser descubrir una nueva medicina, una nueva cura para una enfermedad etc. América siempre estuvo allí, sólo hacía falta coger tres barcos y zarpar rumbo oeste. No había nada que descubrir sólo había un continente al que llegar. Yo propondría la creación de un neologismo para tal caso (quinientos y pico años después, pero más vale tarde que nunca), y revisaría la acepción de descubrir, que me suena a añadido para que cuele lo de Colón, aunque solo sea por mor de la veracidad histórica.

- "La caída del muro de Berlín". Bueno, buen, eso es un poco exagerado. Algunos trozos caerían, pero la mayoría los tiraron a lo bestia y punto. Se hubiese caído, como las ruinas romanas o las pirámides aztecas y egipcias, si de puro viejo, por el paso del tiempo y las inclemencias climatológicas berlinesas (que no son pocas y duran inviero y verano) la fuerza de la gravedad lo hubiese doblegado sin la ayuda de agentes externos. Aunque eso sí, teniendo en cuenta que el muro era de construcción moderna dudo que hubiese resistido tanto como las pirámides. Ya se sabe que hay que reducir gastos, ya están caros los pisos como para hacerlos encima de construcción decente, estable y de calidad, ya no digamos los muros , que te tapan menos de la lluvia que los puentes.

dilluns, 30 de juny del 2008

Futbol futbol futbol, més futbol si us plau

Curiós com pot canviar de cop tot un país. De fet no és tan curiós, en el fons és una de les coses més normals, però no puc deixar de sorprendre'm.
Ara resulta que com l'equip nacional espanyol ha guanyat se sent a dojo "estoy orgulloso de ser español". Vol dir això que si els de Löw haguéssin guanyat aquesta persona no se sentiria tan orgullosa del seu país? Vol dir que l'orgull depén de si un equip de futbol guanya o no? Una altra ben bona és "Yo soy español soy español". En aquest càntic es nota una alegria de ser d'aquest gran país que no es pot aguantar i s'ha de fer saber a tothom. M'agradaria saber de què se n'alegra més, si del preu de les hipoteques o de les moderníssimes infraestructures, o potser en el fons l'omple de joia saber que una gent que treballa tan i cobra tan poc com els jugadors de futbol han fet d'Espanya un país gran mentre ell segueix sent mileurista. Fixeu-vos com és d'important el futbol que Rajoy per un moment va deixar de fer crítica constructiva i va dir "hoy como ayer lo más importante es el fútbol".
De totes maneres no us penseu que això només passa a Espanya, no. Penseu que aquí, a Alemanya potser són encara pitjor. Aquí ja durant el mundial del 2006 es va posar de moda guarnir el cotxe amb banderes. I així tenim aquí un paisatge multicolor (jo diria "buntes Republik Deutschland") amb les banderes d'Alemanya, Turquía, Italia, Rússia, França, Àustria, Anglaterra etc... Un paisatge multicolor però que és d'un cretinisme integral. És potser més alemany un que porti una bandera que el que no en porta cap? Si en porto tres sóc encara més alemany que el que en porta una i que com és clar és més alemany i s'estima més al seu país que el que no en porta cap? D'aquesta de les baderetes us heu escapat de moment, però podria ser que com els Tokio Hotel aquests alemanys ho acabin exportant.
Abans es deia que Franco posava molt de futbol per despistar a la gent. Però crec que el futbol fa molt millor servei idiotitzador a les democràcies. Quan la gent es pensa que és lliure s'oblida molt més ràpid dels problemes.
I res millor que una miqueta de futbol per fer teràpia de l'oblit.

dijous, 26 de juny del 2008

Derechos de los animales

Reuters:

"El Congreso de los Diputados aprobó el miércoles en el seno de la Comisión de Medio Ambiente, Agricultura y Pesca una iniciativa que insta al Gobierno a reconocer a los grandes simios derechos de los que hasta ahora sólo gozan los seres humanos, como son el derecho a la vida, a la libertad individual y a no ser torturados.
Se trata de una Proposición no de Ley presentada por el grupo parlamentario de ERC-IU-ICV por la cual España deberá adherirse al proyecto 'Gran Simio' en un plazo máximo de cuatro meses. Cuando forme parte del proyecto, el ejecutivo español tendrá un nuevo plazo, esta vez de un año, para adecuar las leyes españolas a sus principios.
El proyecto 'Gran Simio', que defiende una declaración de la ONU sobre los derechos de estos primates, matiza en su web oficial que no pretende que se les considere humanos, sino homínidos. En esta línea, el diputado socialista Emilio Amuedo destacó que "no se habla de asemejar derechos de grandes simios con humanos", sino de "conservar una especie"."

Varios aspectos me parecen interesantes:
-en primer lugar que los de "Gran Simio" digan que no pretenden considerar humanos a los primates. No no, claro, nadie lo pretende, los humanos son humanos, y los primates son primates, aunque a veces las fronteras parezcan muy difusas.
-Emilio Amuedo dice que no se trata de asemejar derechos de grandes simios con derechos humanos. ¿Y por qué? ¿Por qué no pueden tener los grandes simios exactamente los mismos derechos que los humanos? Según parece se trata de conservar una especie. ¿Significa eso que si no estuviese esa especie en peligro no se les protegería? Porque claro, no vas a comparar un simio con un humano, no hay más que ver como nos comportamos (en las gradas de un estadio de fútbol por poner un ejemplo actual gracias a la eurocopa) para ver que somos claramente superiores y se nos deben más derechos que a unos pobres simios.
- ¿Para cuando se extenderán estos derechos, sobretodo el de no sufrir tortura alguna a otras especies, y ya dentro de las especies, en concreto a los toros, otro ejemplo de nuestra superioridad?

Jordi

dimarts, 24 de juny del 2008

Poema per a un caminant

Quan la vida només sigui passat
i només tinguem records en paper color sípia
recorda
que no ets qui creus ser.
Ets l'ombra a la memòria
dels que et vam conèixer.
Ets el record borrós i
llunyà o clar i
fi
dels que vam caminar amb tu.
Ets la petjada oblidada i polsegosa
al camí però present i lluminosa
al nostre record.

I recorda també
que el cel
és el mirall del mar.

(Dedicat a Ernst-Martin Schmidt)

Jordi Balada 10-11-07

L'ombra de l'oblit

L'ombra de l'oblit

Un temps líquid s'escola, fred i tranquil,

(sàbia dolça de l'ahir)

pels teus carrers.

Una llum de marbre i melangia es dorm

(amarga claror de l'oblit)

als teus jardins.

Una nit de blancor i foscor tremola

(ball de cignes fràgils)

al teu cel.

Una figura de pols i records passeja

(font de temps que fuig)

pels carrers i

pels jardins i

pel cel.

Busca l'ombra

de l'oblit

que serem.



Jordi Balada Abril 2007

dissabte, 21 de juny del 2008

viatgem en els records

Ara fa deu anys, el juny del 1998, és a dir el segle passat, jo vaig fer la selectivitat. Deu anys. Es diu ben ràpid, i ben fàcil. Dues paraules, "deu" i "anys"; però la veritat és que aquestes dues paraules signifiquen molt més que no pas el pas del temps. Signifiquen quelcom més que només temps.
Signifiquen tots els estadis pels que he passat durant aquest temps, totes les persones que he estat durant les diferents etapes per les que he passat des de finals del segle passat (fa gràcia dir-ho així) fins ara. Estudiant de selectivitat, estudiant de filosofia, d'alemany, d'anglès, de francès, de teoria de la literatura, vigilant tècnic, informàtic de fira de Barcelona, becari de l'EIM, Erasmus a Berlín, professor de català i cstellà a Berlín i més etapes, fases, experiències, maneres de ser que no recordo o que prefereixo oblidar. Totes aquestes persones he estat en tan poc temps. Una multiplicitat de jos que ara passejen pel món en els records de la gent que m'ha conegut. Sempre m'ha agradat pensar que viatjo en els records de la gent. No pas perquè m'agradi deixar un record inesborrable, sino perquè m'agrada imaginar-me ser una ombra qualsevol en el somni borrós del record imprecís d'algú que em va conèixer. Un punt del passat que de sobte surt del no res en una de tantes relacions arbitràries que s'estableixen mentre pensem. I ara aquesta gent quan (o de fet si) em recorden jo sóc l'estudiant, el company de classe, el becari, el substitut del professor d'angès, el professor de castellà, aquell amb qui es van creuar en un pas de vianants...
Mentre algú amb qui m'he topat durant aquest vagabundeig de deu anys condueix, o escolta música, o passeja tranquil.lament, de sobte hi apareix una imatge, un quadre sense moviment, i allà hi sóm tots dos, la persona que recorda i jo, dues ombres enmig de la foscor del món; dues ombres que per un moment s'il.luminen pel frec que fa el record en viatjar des d'aquest passat. I potser aquesta persona pensi, "I qué fa el Jordi ara?" I jo sóc aquí. Per ell o ella jo ja no sóc més que un fugaç llampec en la memòria, però jo també sóc aquí. Com la gent que surt en les fotos que feu quan aneu de viatge, aquesta gent que passeja i que ara teniu atrapades a l'àlbum de fotos, aquesta gent desconeguda que per a vosaltres són de la grandària d'uns pocs centímetres i la fondària d'un mil.límetre, però que de fet rón reals i tenen la grandària i fondària de molts anys de vida i milers de records.
I penseu que vosaltres també viatjeu en els records de la gent, i que sou un bocí de paper imprès en la foscor d'un àlbum de fotos que ara mateix descansa a Helsinki o a Chicago o a Lisboa o a Tokio o a Hamburg. Vosaltres sou allà.
I que torneu a sortir a la llum depèn de la casualitat, de la unió de múltiples factors que facin que aquella persona arribi al punt precís en que els vostres camins es van encreuar; o que els japonesos o portuguesos o alemanys que us tenen presoners al seu àlbum l'obrin i us vegin allà, com part del decorat, fent fotos també al Louvre o al Colisseu, o mirant directament a la càmera i als ulls dels que miren l'àlbum, mentre vosaltres, de fet, sou a casa esmorzant o sopant o llegint o dormint.

Jordi

divendres, 20 de juny del 2008

Brief an Air Berlin

Sehr geehrter Herr Hunold,
wir sind der Verein der katalanischen Gemeinde in Berlin. Ihr Schreiben im Air Berlin Magazin von Juni-Juli hat auch uns erreicht. Wir haben es an alle unsere Mitglieder, uns bekannten katalanischsprechenden Einwohner Berlins und alle katalanischen Vereine des deutschen Sprachraumes weitergeleitet. Damit dürften wir direkt oder indirekt ca. 1000 in Deutschland wohnende Menschen erreicht haben, die (zusammen mit ihren Familien) im Durchschnitt 2-6 Mal pro Jahr in die von ihnen in Katalonien, Valencia und den Balearen angesteuerte Flugziele reisen.
Der Ton und Weise, in der Sie Ihre Meinung geäußert haben, ist für uns inakzeptabel. Sie leiten eine Fluggesellschaft, die 13 Sprachen auf ihrer Web-Seite zur Auswahl anbietet, und die sechs Flughäfen im katalanischen Sprachraum anfliegt. Dort wohnen ca. 9-10 Millionen Menschen, deren Muttersprache das Katalanisch ist. Es scheint uns unlogisch, daß Air Berlin die Web-Seite nicht schon längstens auf Katalanisch anbietet. Daß Sie jetzt versuchen, die Sprache von 9-10 Millionen Menschen lächerlich zu machen und Ihre potenziellen Kunden zu beleidigen, dürfte geschäftsschädlich sein.
Wir erwarten und verlangen von Air Berlin eine öffentliche Entschuldigung, und daß die katalanische Sprache von Ihrem Unternehmen neutral, normal und gleichberechtigt wie jede andere behandelt wird.
Mit freundlichen Grüßen,
Vereine und Institutionen:
- KAtalanischer SALon e.V. – Casal Català de Berlin // katalanischer-salon@gmx.de // www.ccberlin.cat

An Encounter

They went out from the restaurant and rejoined the cold breeze of the evening. One stopped, stuck a black classical hat on his white haired head, lit a cigarette with a match and wrapped his neck with a red scarf and hid his left hand in the pocket of his black overcoat. Pfffff… Cold. Fffffff… I’ll catch another one. Jesus not again! The other one pulled up the collar of his polo neck stroking his shaved head with the other hand. They remained silent for a while, maybe thinking of what they had been talking during the supper. The smoker seemed concentrated on his cigarette inhaling the smoke with delight. The dandy looking started to play with the key-ring in his pocket.

“And so, Gilles, would you come if you had the post?”

Pfffff… A telephone rang somewhere, and some moments later a light in a house went on and a shadow crossed the room and the noise stopped. Gilles tied the scarf tighter.

“well… I’d like to work with you, but I don’t know. I don’t like the city very much. It’s black and grey. You can’t do much in here can you?” The white smoke of the cigarette escaped from his mouth with every word.

“But I live in Paris, I come for the teaching and go back there as soon as I can” said the dandy, shrugging the shoulders.

“Hm… Yes Michel, Could be. I’m not sure. It’s cold, isn’t it?” Pffff… Gilles threw his cigarette. Fffff…. The smoke evaporated before his eyes as a little dying veil in the air. We’re so different. Poitiers. Not much beautiful. But not like this. Not even the cathedral has an architectural interest. Two towers in black and that’s all. Went to Sweden last year. Or was it two years ago? Norway? Don’t know. I’m one older, aren’t I? 1926. that makes thirty six. Or seven. A man in mackintosh passed by in a distracted manner. He almost hit Gilles.

“You see. Here is nothing interesting. Only volcanic stone houses and beggars. I’ll never understand what did Bergson do in this university”

“Oh! But you’ll love the students. They’re very keen”

Ana was in bed. She was tired. Maybe too tired to sleep. Maybe too much sewing. It was in those hours when she couldn’t help it and missed her home. She remembered the train coming to France. The frontier. The passport. Everything in French. Bonjour! Bonjour! Oui. Je m’appele Ana. The black wall of the building. Sewing for the money to Spain. She heard two voices in the street. Looked at the clock. Five past ten. I have to sleep. What for? She’ll spend it in make up and in lunches. She’s never known how to save money. How different they are. One saved for the other. I have to sleep. Some rest for tomorrow. She saw in her mind her mother and her aunt. People getting off the train. So different in everything. A telephone rang. She heard the footsteps above her. Just when I was about to fall asleep.

…………………………………………………………………………………………….

A man in mackintosh stopped under the only lit window in the street. He took his thick glass spectacles and cleaned them with his handkerchief. Someone was sobbing. Or was it the breeze? They have evaporated too.

In memory of G.D. and M.F.

By Jordi Balada

dijous, 19 de juny del 2008

El vacío


Las despedidas se dice que son tristes. Quizás. Yo más bien diría que las despedidas le dejan a uno vacío. Sobretodo si se despide a otra persona en el andén de una estación. Estar en casa y decir simplemente adiós y darse dos besos y escuchar como se cierra la puerta y luego los pasos mitigados de la persona que se va no conlleva ningún dramatismo, ni ningún ritual, es una simple despedida. Pero acomapañar a la persona hasta la estación, buscar el andén, ayudarla a subir las maletas nos implica en el proceso de decir adiós, nos hace formar parte del adiós, el adiós ya no son sólo las palabras, sino el andén, el reloj por el que corren fluidas o a golpes las agujas, la maleta, el tren que se acerca, y las palabras ya no suenan huecas, como simple despedida, sino que es el pronunciarlas en ese andén lo que nos deja vacíos, las palabras que se dicen en los andenes pesan, no como las que se dicen entre las cuatro paredes de una habitación con libros amontonados y ropa tirada por el suelo. El viaje hasta la estación ha ido cargando, ha ido engordando las palabras con las que nos despediremos.
Y aunque la despedida sea temporal, el tener que deshacer el camino hasta casa sin el peso de las palabras que hemos pronunciado, que seguramente hemos murmurado al oído para que ningún otro viajero oiga las confidencias entre nosotros y el que se va, ese camino de vuelta es la revelación de un vacío.
Quizás es que el vacío es triste.

Jordi

dimecres, 18 de juny del 2008

Una cuestión importante es el de los idiomas. Soy catalán, así que soy ya de entrada bilingüe. Sin embargo hablo además del catalán y el castellano alemán e inglés. Así pues intentaré usarlos todos el máximo posible. Sin embargo ya que soy una persona bastante asistemática me reservo el derecho de usar los idiomas según crea que es más adecuado a la expresión de las ideas o análisis que publique.

Jordi
The title of this Blog: Work in Progress.

The reason why I've chosen this title is that first of all our life is a work in progress, actually a progress in itself, something that we do and take with us until we die.
Another reason is that every little thing from which life is built is as well a process, something that we can start and make build and rearrange until we are (or think we are) satisfied with the results.
One of these processes will be this blog.
And last but not least, because WE are a work in progress, we don't have to flow with life, but make ourselves one that suits us, and that by remaking and reinventing ourselves. And that is something that we all have to experiment. Work with ourselves, with our most own I.

Jordi