viatgem en els records

Ara fa deu anys, el juny del 1998, és a dir el segle passat, jo vaig fer la selectivitat. Deu anys. Es diu ben ràpid, i ben fàcil. Dues paraules, "deu" i "anys"; però la veritat és que aquestes dues paraules signifiquen molt més que no pas el pas del temps. Signifiquen quelcom més que només temps.
Signifiquen tots els estadis pels que he passat durant aquest temps, totes les persones que he estat durant les diferents etapes per les que he passat des de finals del segle passat (fa gràcia dir-ho així) fins ara. Estudiant de selectivitat, estudiant de filosofia, d'alemany, d'anglès, de francès, de teoria de la literatura, vigilant tècnic, informàtic de fira de Barcelona, becari de l'EIM, Erasmus a Berlín, professor de català i cstellà a Berlín i més etapes, fases, experiències, maneres de ser que no recordo o que prefereixo oblidar. Totes aquestes persones he estat en tan poc temps. Una multiplicitat de jos que ara passejen pel món en els records de la gent que m'ha conegut. Sempre m'ha agradat pensar que viatjo en els records de la gent. No pas perquè m'agradi deixar un record inesborrable, sino perquè m'agrada imaginar-me ser una ombra qualsevol en el somni borrós del record imprecís d'algú que em va conèixer. Un punt del passat que de sobte surt del no res en una de tantes relacions arbitràries que s'estableixen mentre pensem. I ara aquesta gent quan (o de fet si) em recorden jo sóc l'estudiant, el company de classe, el becari, el substitut del professor d'angès, el professor de castellà, aquell amb qui es van creuar en un pas de vianants...
Mentre algú amb qui m'he topat durant aquest vagabundeig de deu anys condueix, o escolta música, o passeja tranquil.lament, de sobte hi apareix una imatge, un quadre sense moviment, i allà hi sóm tots dos, la persona que recorda i jo, dues ombres enmig de la foscor del món; dues ombres que per un moment s'il.luminen pel frec que fa el record en viatjar des d'aquest passat. I potser aquesta persona pensi, "I qué fa el Jordi ara?" I jo sóc aquí. Per ell o ella jo ja no sóc més que un fugaç llampec en la memòria, però jo també sóc aquí. Com la gent que surt en les fotos que feu quan aneu de viatge, aquesta gent que passeja i que ara teniu atrapades a l'àlbum de fotos, aquesta gent desconeguda que per a vosaltres són de la grandària d'uns pocs centímetres i la fondària d'un mil.límetre, però que de fet rón reals i tenen la grandària i fondària de molts anys de vida i milers de records.
I penseu que vosaltres també viatjeu en els records de la gent, i que sou un bocí de paper imprès en la foscor d'un àlbum de fotos que ara mateix descansa a Helsinki o a Chicago o a Lisboa o a Tokio o a Hamburg. Vosaltres sou allà.
I que torneu a sortir a la llum depèn de la casualitat, de la unió de múltiples factors que facin que aquella persona arribi al punt precís en que els vostres camins es van encreuar; o que els japonesos o portuguesos o alemanys que us tenen presoners al seu àlbum l'obrin i us vegin allà, com part del decorat, fent fotos també al Louvre o al Colisseu, o mirant directament a la càmera i als ulls dels que miren l'àlbum, mentre vosaltres, de fet, sou a casa esmorzant o sopant o llegint o dormint.

Jordi